Art persa

L'art persa (en persa, هنر ایرانی) o l'art iranià té un dels patrimonis artístics més rics de la història mundial i ha estat molt present en molts mitjans, com ara l'arquitectura, la pintura, el teixit, la ceràmica, la cal·ligrafia, l'orfebreria i l'escultura. En diferents moments, les influències de l'art de les civilitzacions veïnes han estat molt importants, i últimament l'art persa va donar i va rebre influències importants com a part dels estils més amplis de l'art islàmic. Aquest article cobreix l'art de Pèrsia fins al 1925 i el final de la dinastia Qajar; per a l'art posterior vegeu art modern i contemporani iranià, i per a l'artesania tradicional vegeu arts de l'Iran. L'art rupestre a l'Iran és el seu art supervivent més antic. L'arquitectura iraniana es tracta en aquest article.

Des de l'Imperi aquemènida del 550 aC–330 aC, durant la major part del temps un gran estat de parla iraniana ha governat zones semblants als límits moderns de l'Iran, i sovint àrees molt més àmplies, de vegades anomenades la Gran Iran, on un procés de persització cultural va deixar resultats duradors fins i tot quan el govern es va separar. Les corts de les dinasties successives han liderat generalment l'estil de l'art persa, i l'art patrocinat per la cort ha deixat moltes de les supervivències més impressionants.

• 
  Relleus en roca de la dinastia Qajar a Tangeh Savashi, de l'època Fath Ali Shah, c. 1800, un renaixement d'un antic tipus persa.
• 
  La meitat d'una «catifa saladora», safàvida, de llana, seda i fil metàl·lic, cap al 1600
• 
  Rajola-estrella, Kashan (segles xiii-xiv)

En l'antiguitat, els monuments supervivents de l'art persa destaquen per una tradició centrada en la figura humana (majoritàriament masculina, i sovint reial) i els animals. L'art persa va continuar posant més èmfasi en les figures que l'art islàmic d'altres àrees, tot i que per motius religiosos ara generalment s'evita els grans exemples, especialment en l'escultura. L'estil general islàmic de decoració densa, dissenyat geomètricament, es va desenvolupar a Pèrsia en un estil supremament elegant i harmoniós que combina motius derivats de plantes amb motius xinesos com la banda de núvols, i sovint animals que es representen a una escala molt més petita que la elements vegetals que els envolten. Sota la dinastia safàvida al segle xvi, aquest estil es va utilitzar en una gran varietat de mitjans i es va difondre des dels artistes de la cort del xa, la majoria eren principalment pintors.